Un tomb pels Anapurnes


Mentre vaig fer el tomb dels Anapurnes, passant pel coll del Torong-La i quan el camí ens donava una treva, aprofitava per fer algunes fotografies. Tot i carregar la 1Dx , alguns objectius i trípode, no va ser un viatge centrat en la fotografia i el resultat per tant, deixa molt que desitjar. Algunes, estan fetes amb el Samsung Galaxi S7, que es va mostrar una eina més ràpida i còmoda en la majoria de les situacions. A més, el pes s’arriba a fer feixuc i el fet de no tenir temps o no poder aturar-me amb el temps que el motiu demanava, em deixava una sensació de contradicció. Ara ja ho se, i tal i com vaig plantejar a la travessa del Pirineu, (on no vaig prendre l’equip), demostrat queda que no es poden fer dues coses a la vegada, almenys ben fetes!. El trekking al voltant de les muntanyes més imposants de la terra, em va deixar un cert sabor amarg. Havia sentit tant a parlar!. Havia vist innombrables fotografies d’unes valls perdudes, on la població autòctona encara vivia com els seus avantpassats, bàsicament de la ramaderia, la terra i el transport de de materials pels camins de les valls. Senders interminables entre grans cingles i ponts Tibetans. Suposo jo, que la constant afluència de visitants, tot fent diferents trekkings per aquest territori, ha modificat per sempre l’estructura social de la gent que hi viu. La població s’ha instal·lat a les valls principals per on passa la ruta dels trekkings.


Han modificat les seves cases per fer-hi hostals i se’n fan cada deia de nous. Han modificat l’aspecte d’aquests habitatges, tot pintant-los de colors cridaners per tal d’atraure als turistes i a la vegada una necessitat d’adaptar-ho tot al que el turista vol; wi-fi, aigua calenta, menjars cada cop més occidentals, habitacions individuals, calefacció. La guinda d’aquesta situació és la construcció d’una carretera de muntanya, que ha deixat el trekking, en tres jornades de caminar per sender. Per contra de les 6/10 de ara fa 8 anys. Ara passen els 4×4 carregats de gent o de materials que a la vegada serviran per modificar encara més el paisatge i el modus vivendi de la població local. Tot i que la carretera és més aviat una pista de muntanya, ha estat una fissura per on està entrant tot allò que no hi era en aquestes terres. Mai més ben dit, estan matant la gallina dels ous d’or, doncs el desengany era una constant entre tots els que érem fent el trekking. I en aquest sentit, tots en som responsables. Des dels alpinistes, molts dels quals fan de guies per guanyar-se la vida i seguir en contacte amb el país que tant els ha donat, fins als turistes i caminadors, que volem les màximes comoditats mentre fem un trekking als confins de la terra. Però pels amants de la muntanya i de l’excursionisme, Nepal segueix sent un destí de primer ordre i molts de nosaltres desitjarem passar almenys un cop a la vida.