La sabana de Tanzània


Un viatge somiat per a qualsevol afeccionat a la fotografia de natura. Així descriuria l’experiència de poder passar uns dies tot travessant la sabana de Tanzània. Un viatge que , amb la col·laboració de l’agència Tabia Safaris, vam poder muntar a la nostra. Així és, vam triar el nostre recorregut i la possibilitat d’anar-hi tots dos sols al 4×4 en companyia d’un xofer i un guia.
En aquestes circumstàncies l’experiència va ser molt especial i va acomplir les nostres expectatives, tant a nivell de convivència com d’avistament de fauna i per descomptat, poder anant fent fotografies còmodament de tot allò que bellugava.

No ens vam obsessionar mai amb el fet de poder veure tal o qual animal, o d’aconseguir veure tots els
grans. El fet de recorre racons perduts i tranquils, passar estones aturats esperant el pas de l’animal que esperàvem, dinar al cor del Serengueti sota un arbre de les botifarres entre picada i picada d’alguna Tse-Tse i gaudir del silenci d’aquelles extensions, ja va compensar els diners, els avions, la calor i el massatge africà del 4×4.

El vent sostingut i carregat de pols castigava els equips de fotografia i el fet de portar únicament un cos, penalitzava enormement l’intercanvi d’òptiques.



Tampoc vaig voler portar el 600mm F4 de Canon, decisió encertada, ja que la fauna es confiada generalment i en cas de voler disparar a llargues distàncies, la reverberació de la sabana hauria provocat imatges borroses.
Així, amb el 300 F2:8 de Canon i els dos extenders (x1.4 i x2), vaig poder cobrir la majoria de les situacions de fauna, mentre que per paisatges vaig utilitzar el 24-105 F4 i el 70-200 F4. Poca cosa més. Realment en aquestes situacions un 100-400 o el famós 200-400, hauria estat la solució per la majoria de les situacions, tot i que el 100- 400 està per sota del 300 2:8 en quan a la qualitat d’imatges i el 200-400 totalment fora de lloc pel la qüestió obvia del seu preu i el repetir focals, encara que en aquest cas hagués estat més còmode. En tot cas, la 1Dx novament va patir i aguantar la calor, la pols i el sacseig com una campiona i amb la pera de bufar, vaig poder resoldre el tema de les partícules al sensor.

Paisatges com els del crater del Goron Goro, Serengueti o el llac Manyara, ja formen part de les nostres vivències i son sens dubte, una de les meravelles de la terra. També la jornada amb els bosquimans va ser tota una experiència, tot podent compartir amb ells unes hores de caça entre bosquines de Baobabs. Novament cansat de la necessària tria, es queden milers de fotos al disc dur amb el dubte de si les triades son les merescudes.